Fa 1 any, 10 mesos i 14 dies -17 dies si éreu a Catalunya- va començar un confinament i una pandèmia que, a dia d’avui, encara dura. Qui ens ho hagués dit, eh?
Estarem d’acord en que aquesta pandèmia ens ha tret més coses de les que ens ha donat. I les que ens ha pogut donar, no sempre hauran sigut tan bones com ho sembla el verb “donar”. Penso en els sis quilos que vaig guanyar durant el primer confinament, per exemple, i que em van fer estar, com em va recordar la meva àvia el passat 24 de desembre, força més «pleneta», per no dir gorda.
El fet és que, sí, em vaig engreixar, i suposo que va ser degut a que em vaig passar el primer confinament fent pastissos i fotent-me’ls tota sola. La portuguesa amb qui compartia pis hauria pogut ajudar-me? Segurament; no crec que tingués molts problemes amb els pastissos, però amb mi -o la socialització- potser uns quants més. On volia anar a parar, que me’n vaig de tema, és que la covid també ens ha donat coses «bones de veritat», encara que no siguin moltes. Sense anar més lluny, el fet que les empreses comencin a normalitzar el teletreball. Podríem dir, valgui la contradicció, que la covid, en certa manera, ens ha donat qualitat de vida i ens ha tornat la il·lusió d’anar a treballar. Perquè no sé vosaltres, però jo confesso que, fent tres dies a casa, em sento protagonista d’un monòleg d’en Rubianes els altres dos que toca afrontar la presencialitat: cachonda de ir a trabajar a las 8 de la mañana.
L’últim dia que hi vaig anar, havien comprat tortell de reis per a tothom. Sense demanar-me si en volia, gairebé en un exercici de força, em van enxufar un plat amb dos trossos de dos tortells diferents. La il·lusió es reafirma i els quilos s’instauren.
Si per mi fos, no diria mai que no. I així portem dos mesos, rebent dolços a punta de bala. I, de debó que m’agradaria continuar menjant i agafant uns quilets de més -sobretot al cul que no en tinc massa-, però el problema és que el meu sistema digestiu no pot, literalment, assumir més dosi de merda; per no parlar de que la meva cara tampoc té espai suficient per a tots els granets que estan començant a envair-la.
Així que, si us plau, feu-me un favor: deixeu de comprar-me dolços. No vull més tortells, ni sobres de torró amb el cafè després de dinar, ni polvorons per berenar. Tampoc vull els quinze dies que queden del calendari d’advent ni la bossa de xuxes dels reis. Jo només vull llegir-me el llibre de la García-Orea i portar-me bé. Si me queréis, omitirse
MONIATO FREGIT 