Tornar-hi

Jaqueta, casc nou i guants que abans no tenia. M’agafo a les seves espatlles i faig un petit saltiró. Engega el motor. La primera vegada d’aquest 2022, la primera gairebé sis mesos després de l’accident.

Mentiria si digués que no em feia una mica de por tornar a pujar a la moto, la mateixa moto que un cotxe va fer tombar un diumenge d’agost que volíem anar al riu. No era nova aquella por, ja l’havia sentit quan hi vaig pujar per primera vegada, però, amb el temps i la pràctica, havia aconseguit fer-la desaparèixer. Gairebé tota.

Ara tocava tornar a afrontar-la i, com diria Manel, m’hi vaig llançar, m’hi vaig llançar, i crec que ningú podria negar-me que hi vaig guanyar.

I què hem de fer, sinó? Tornar-hi, sempre. Tornar a sentir la velocitat, el vent a totes les parts del cos, el mal a les cames, les olors i el fred tot i portar dos mitjons a cada cama, unes mitges, uns texans, una samarreta interior, un coll alt, un jersei de llana i una jaqueta. Tot això em va fer sentir una mica més viva. Quina ironia, just quan la meva vida estava força més desprotegida del que és habitual. 

No canvio per res veure a un noi desconegut fent autoestop a dos trams diferents, a dues hores separades, ni al nen que ens va saludar des d’un pont, somrient, i que em va fer recordar la puresa de la infantesa. Però, sobretot, no canvio l’entrepà de supermercat i la cervesa de llauna que vam compartir entre amics en aquell petit poble tan mono, a ple sol, a la vora del riu i envoltats de muntanyes, escoltant el silenci. Per aquella petita hora de felicitat va valer la pena llançar-s’hi. 

Encara no sé què m’ha aportat la caiguda a part d’una visita eterna a Urgències i una contusió a la costella dreta que va trigar mesos a marxar. No he arribat a saber quin aprenentatge tenia darrere, potser cap -tot i ser una ferma defensora que tot el que ens passa ens aporta alguna cosa positiva-; el que està clar és que no he deixat que m’aporti cap desaprenentatge. I a seguir endavant.