Estava immersa en un escrit que tenia com a únic objectiu mostrar la meva gran indignació amb la classificació del Benidorm Fest. Jo era, evidentment, team Rigo i, encara avui, em sembla fortíssim que no fos ella la vencedora. M’havia eclipsat el seu Ay, mamá. Tot el conjunt, la música, la lletra, el ball… El fet d’estar davant d’una escena diferent. Feia temps que no m’obsessionava d’aquella manera. I immersa, fa poc més d’una setmana, vaig rebre el missatge: ja és al cel. La seva mare, i jo que no em podia treure la cançó del cap.
Mai saps què dir quan mor algú. No goses parlar massa, no fos que molestessis o diguessis alguna cosa fora de lloc. El tema és que, malauradament, jo sí que hauria de saber-ho, sé què vols escoltar estant a l’altra banda i sé com vols que reaccionin al teu voltant. I malgrat això, ser secundària en aquesta història em semblava encara més difícil que assumir el paper protagonista. Res més lluny de la realitat.
Fa set anys, només volia sentir que éreu allà, que em fèieu costat. Rebre un petit missatge, se me’n fotia el contingut. Volia que em parléssiu com si no hagués passat. Que no us fes pena, que deixéssiu de mirar-me amb els ulls mig tancats i els llavis apretats. Que no em preguntéssiu cada dos dies com estava. Que, simplement, em proposéssiu anar a fer una cervesa o un cine com qualsevol divendres. I, Marga, em sap greu perquè la cervesa potser no te la podré proposar, però continuaré enviant-te notes de veu de 5 minuts cada setmana per explicar-te com em va. I tu les escoltaràs tres dies més tard, però ho faràs. I ens recomanarem cançons, i hi haurà més concerts bojos a la sala 2 d’Apolo on, mentre un grup sense dents posarà la melodia, dos nois faran volar paper de vàter tot menjant pernil salat. I riuràs. I estaràs bé perquè tot anirà bé, però diferent. O no tant. I anirem a fer un cafè al carrer Tallers una tarda qualsevol, i arribarà la i el Primavera, el Vida, el Cruïlla, les Fires de Girona… I tornarem a cantar -aquesta vegada a ple pulmó- and I cannot explain it, oh, any other, any other way. Perquè és així i no puc explicar-ho d’una altra manera: que tot continuarà i el buit no marxarà, però t’acostumaràs; i que tot i no ser-hi, hi serà, sempre hi serà. I jo també.
MONIATO FREGIT 