Jo vull un rentavaixelles cada 23 d’abril

Abril de 2022, encaro el tercer Sant Jordi fora de casa. Els dos primers no van fer massa mal; encara que hagués estat a Mataró, no hagués pogut celebrar-los perquè, senzillament, no es van celebrar -almenys no com es feia fins llavors-. Però aquest any la normalitat tornava a ser notícia.

Semblava un any perfecte per tornar a recórrer els carrers vestits de color vermell i lletres, el vint-i-tres queia en dissabte. Tanmateix, va tocar interioritzar que aquesta primavera tampoc hi hauria Sant Jordi. I és que, quan la teva rutina s’ha allunyat dels teus costums d’abans -encara que només sigui una mica-, cal assumir que el teu ritme és diferent i que no sempre podràs seguir l’estil de vida que t’ha acompanyat gran part dels anys i que tant t’agrada. No és fàcil.

Al tema, cal sumar-hi el fet de tenir un company francès que la primera vegada que va sentir a parlar de Sant Jordi va ser l’any passat, el que es tradueix en un lent procés d’aprenentatge i d’assimilació d’aquesta diada per a ell i, més concretament, en el fet que et proposi anar a  buscar un rentavaixelles dissabte al matí en comptes d’anar a buscar una rosa i algun llibre.  

Pot sonar trist, m’ho va semblar una mica al principi, però el cert és que, a mesura que anava passant el dia, vaig entendre que pots viure Sant Jordi estant lluny de casa i d’una manera diferent però igual de significativa. Vaig entendre que anar a comprar un rentavaixelles podia ser un acte igual de romàntic que anar a comprar una rosa, o més. 

No ens enganyarem, m’hauria agradat tenir-ne una -sort del papa que continua comprant-me-la-, però aquell rentavaixelles es va convertir en una mostra d’amor més enllà, en ganes de construir una llar o de millorar la que ja compartíem. En definitiva, en una manifestació de compromís i d’amor durable.

Així que gràcies per voler-ne un. Les roses pansiran d’aquí a quatre dies; la nostra màquina de rentar plats espero que en duri uns quants més.