Perdó, pero no mucho

Tres minuts després -ni dos ni quatre- he començat a sentir-me malament. Potser no calia sortir del cotxe d’aquella manera; potser, aquell noi, no mereixia l’escridassada que li he fotut amb un francès ple d’accent per intentar passar davant meu a la cua del Drive del Carrefour -que consisteix, bàsicament, en una cua de cotxes esperant que un/a noi/a els hi porti la compra que els seus amos han fet per internet-. Potser el sermó (i la histèria) hauria d’haver caigut sobre el primer gilipolles -sorpresa, un altre noi- que ha aconseguit colar-se, i no sobre el protagonista d’aquesta història que, al cap i a la fi, no ho ha acabat fent. Reconec que he fet un bon espectacle per evitar-ho. 

M’agradaria saber en quin moment, però, s’ha menjat els seus escrúpols i li ha semblat una bona idea voler intentar-ho. M’agradaria saber per què ha cregut que tenia més dret que jo a passar davant quan, bien entendu, he arribat jo primera. I per quin motiu ha acceptat dins el seu imaginari que no m’indignaria si ho feia. M’agradaria saber com li ha passat pel cap que jo estava esperant per plaer, que no tenia altres coses a fer que anar a comprar -que, vale, ho accepto, m’encanta i m’hi passaria hores, però aquest no és el tema-. M’agradaria saber per què ha pensat que jo no tenia pressa, com si no tingués gelats al cotxe desfent-se.

Tot i així, després, he volgut disculpar-me perquè, potser, tot plegat ha sigut una mica exagerat i ja ho sabeu que les coses es poden dir de moltes maneres, i que si es diuen ben dites, millor. Però no he gosat fer-ho i aquí estic, fent un text totalment innecessari per descarregar la meva ira i culpabilitat, i per demanar-li perdó a un desconegut que ni tan sols parla català -suposo-. I ho reconec, potser m’he alterat una miqueta, però, tiu, la veritat és que tu també has sigut una mica gilipolles. Així que perdó, pero no mucho.