Arribats a aquest punt on no he tingut més remei que assumir que no hi ha marxa enrere ni possibilitat de parar el temps, puc afirmar, gairebé cridant, que m’agrada fer anys; m’espanta molt més no fer-los. Tanmateix, es produeix un fet curiós (i que odio) el dia que arribes a una xifra que tanca una dècada: alguns coneguts, familiars o amics creuen oportú escriure’t només per recordar-te que ja no estàs massa lluny del que se suposa que és una altra etapa de la teva vida. Sense més, s’atreveixen a enviar un missatge que centra l’atenció en l’edat que, déu ho vulgui, tindràs en un futur no muy lejano, oblidant que hi ha un altre any davant teu esperant a ser viscut i que mereix, també, el seu protagonisme.
La realitat és que, de la mateixa manera que no es recorda que se’n tenen gairebé vint-i-nou quan se’n fan vint-i-vuit -i si algú ho fa, hauríeu d’allunyar-vos d’aquesta persona-, tampoc és necessari parlar dels trenta a les felicitacions dels vint-i-nou. Perquè poques coses més exactes hi ha com que darrere de tot aniversari encara queden tres-cents seixanta-cinc dies, vuit mil set-centes seixanta hores i cinc-cents vint-i-cinc mil sis-cents minuts per aprofitar abans no arribi el proper. I no m’imagino un drama més gran que desconsiderar tot aquest temps.
El que a mi em sembla és que aquesta gent està inconscientment molt més preocupada que tu pel fet que no hagis alimentat totes les pressions socials -suposo que no cal esmentar-les- que acompanyen la teva maduresa, i que tenen una certa alerta que els fa actuar impulsivament prevenint-te que el temps avança i el perill s’acosta, no fos cas que et despistessis i t’allunyessis del ramat. I, volent-ho o no, obliden que hi ha una època -si hem de parlar de períodes que comencen i acaben amb els canvis d’anys, que no ho tinc clar- que està acabant-se i que tancar-la és tant o més important que obrir la següent.
Llavors, recordem-los que cal més carpe diem i llibertat, i responem als seus missatges amb un “deixeu-me disfrutar dels vint-i-nou, collons”.