Salto del llit abans de les nou un diumenge, cosa que, tot i despertar-me força abans, no és gaire habitual. He vist a l’instagram d’una bona forneria que avui és l’últim dia que venen la “muona”. No sé què és exactament, no en conec el seu origen, però, per la forma i les dates, intueixo que és la versió francesa de la nostra mona de Pasqua. Immediatament, sento el desig -i la necessitat- d’anar a comprar-la, i em decideixo a fer-ho malgrat la forneria estigui una mica lluny de casa i hi hagi d’anar en cotxe. Potser perquè tinc ganes d’endinsar-me de ple en la cultura francesa, o perquè em recorda a les meves tradicions i les trobo a faltar. Aparco, travesso el parc, tranquil i il·luminat per un sol encara força tímid, passo per sota l’Arc i giro a l’esquerra per agafar el carreró. Ja hi ha cua, sempre n’hi ha. Mentre espero, intento trobar-la als aparadors, sense èxit. Penso que deuen tenir-la amagada a l’obrador -i, alhora, penso que això que acabo de pensar no té massa sentit, sent l’estrella del dia-. Arriba el meu torn, pregunto per ella i la cara de circumstància del venedor desperta les meves primeres alertes. Em diu que encara no l’han fet coure, que en tindran unes quinze d’aquí a una hora i mitja. M’enfado, però no ho deixo veure. Faig algunes preguntes, però no obtinc cap resposta que millori la situació. En serio? He vingut expressament per això. Agafo dos pains au chocolat, un croissant i un pa de nous per no marxar amb les mans buides. Sis amb algo, i me’n torno cap al cotxe amb una actitud força diferent de la de l’anada.
Arribo a casa, molc el cafè, el preparo a la cafetera italiana. El bebem amb les pastes que acabo de comprar. Fa bon dia i comença a fer calor, però una calor agradable. Decidim sortir a fer un pícnic a un dels nostres llocs secrets de la zona. Tallem el pa de nous sobre una taula de càmping al costat del riu, envoltats de muntanyes. No hi ha ningú, sentim la primavera. L’acompanyem amb les restes del saucisson que vam demanar ahir al bar de cerveses i que, tot i estar boníssim, no vam poder acabar-nos perquè era enorme. La combinació és bona, gairebé immillorable. Llavors em dic: potser ha valgut la pena anar a la forneria tot i no haver trobat el que buscava, potser he trobat alguna cosa millor de la que esperava.
MONIATO FREGIT 