-Combien de Coupes d’Europe a le Barça ?
La pregunta m’agafa per sorpresa. Estem asseguts al sofà. Ell juga i jo no recordo què feia. Dubto. Tres? Quatre? Fanàtica com era, no soc capaç de trobar la resposta i em veig obligada a preguntar-ho al Google. Cinc. De cop, sento que no mereixo cap de les samarretes que tinc a l’armari, ni les oficials ni les que el Mundo Deportivo i l’Sport proposaven quan l’equip guanyava alguna cosa -com la que portava escrit «OUI ARE THE CHAMPIONS», fent un joc de paraules entre el «we» i el «oui» perquè havíem guanyat a París, o la que tenia un «2-6» enorme al mig del pit-. Tampoc mereixo els pantalons curts als quals vaig tallar la huevera, ni el xandall blau, ni els mitjons, ni les bufandes -la d’antimadridista inclosa-, ni el barret amb picarols que em va regalar un amic invisible que ja no ho és. Sento que no mereixo cap dels llibres que tinc, ni el pòster d’en Valdés enganxat darrere la porta, ni la carpeta d’en Puyol, ni la llibreta d’en Deco; tampoc la tassa amb l’escut i noms de jugadors jubilats que uns amics em van comprar perquè tenien descompte a la botiga, ni les dels Looney Tunes, ni la vaixella d’en Miró. I potser tampoc la trompeta vermella que els pares em van regalar la primera vegada que vam anar al Camp Nou, quan devia tenir uns sis anys, i que feia un soroll similar al d’una flatulència.
Com pot ser que, havent acumulat tantes coses, havent sigut -el Barça- la meva màxima devoció i el peu a mil records fantàstics, hagi oblidat una dada que fa anys hagués xulejat saber-la? Jo, que mirava tots els partits, que al meu primer peix el vaig anomenar Koeman, que, una mica d’amagat, ensenyava l’himne als nens que cuidava la mama. Jo, que vaig plorar quan l’Iniesta ens va portar a la final, que vaig obligar a la meva amiga de l’Espanyol a acompanyar-me a la Plaça Santa Anna a celebrar els títols, que vaig suplicar anar a Barcelona quan els jugadors van desfilar pels carrers en un autobús, que vaig saltar d’alegria quan vaig saber que anàvem a veure l’últim partit d’en Guardiola, i que vaig demanar una foto al seu pare, aquell mateix dia, davant la pista de gel, perquè era el màxim a què podia aspirar.
Suposo que consisteix a assumir que la vida és canvi; que el que abans ens agradava, ara ja no ens interessa; que allò que érem, ja no ho som. Cal acceptar que continuarem oblidant els detalls d’un món que ja no ens pertany per deixar espai als que venen, però tenint la tranquil·litat que aquell mateix món, conegut i que tan lluny queda, mai desapareixerà del tot, i això per tres motius: perquè l’hem estimat, perquè és la base de qui som avui dia, i perquè tots units fan força.
MONIATO FREGIT 