Des de que soc a França, m’he imposat una pràctica: comprar un tros de pastís el dia de l’aniversari dels meus familiars i amics. Un acte completament egoista, disfressat d’afecte; no perquè no els estimi, sinó perquè ells no hi guanyen res amb aquesta iniciativa. Tot i així, em va semblar adient tirar-la endavant i establir una celebració a distància que em permetés continuar connectada a moments que quedaven lluny de la meva nova realitat. Perquè marxar vol dir renunciar a algunes coses, però no a totes; i, sota el meu parer, encara menys a una part de pastís que em pertocaria si no estigués a l’estranger i pogués celebrar l’aniversari «en directe» -perquè a tots els aniversaris hi ha pastissos, i jo sempre hi anava, als aniversaris-.
El dia assenyalat, orgullosa de la meva decisió i centrant l’acte en un altruisme gairebé inexistent, faig una foto i l’envio a la persona que fa anys: «me l’he menjat a la teva salut», com si fos un sacrifici fer-ho. A vegades, fins i tot, he arribat a comprar espelmes, no fos que algun dels protagonistes sospités que, més que a la seva salut, l’havia comprat a la meva.
Confesso que no sempre he respectat aquesta nova tradició, però considero important tenir una excusa que em permeti menjar un tros de pastís relativament sovint. Ara bé, sapigueu que si pogués, preferiria menjar-lo amb vosaltres.
MONIATO FREGIT 