Vint-i-nou

Arribats a aquest punt on no he tingut més remei que assumir que no hi ha marxa enrere ni possibilitat de parar el temps, puc afirmar, gairebé cridant, que m'agrada fer anys; m'espanta molt més no fer-los. Tanmateix, es produeix un fet curiós (i que odio) el dia que arribes a una xifra que tanca una dècada: alguns coneguts, familiars o amics creuen oportú escriure’t només per recordar-te que ja no estàs massa lluny del que se suposa que és una altra etapa de la teva vida. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Perdó, pero no mucho

Tres minuts després -ni dos ni quatre- he començat a sentir-me malament. Potser no calia sortir del cotxe d’aquella manera; potser, aquell noi, no mereixia l’escridassada que li he fotut amb un francès ple d’accent per intentar passar davant meu a la cua del Drive del Carrefour -que consisteix, bàsicament, en una cua de cotxes esperant que un/a noi/a els hi porti la compra que han fet per internet-. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Tot anirà bé, però diferent

stava immersa en un escrit que tenia com a únic objectiu mostrar la meva gran indignació amb la classificació del Benidorm Fest. Jo era, evidentment, team Rigo i, encara avui, em sembla fortíssim que no fos ella la vencedora. M’havia eclipsat el seu Ay, mamá. Tot el conjunt, la música, la lletra, el ball; el fet d’estar davant d’una escena diferent. Feia temps que no m’obsessionava d’aquella manera. I immersa, fa poc més d’una setmana, vaig rebre el missatge: ja és al cel. La seva mare, i jo que no em podia treure la cançó del cap. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]