Llargs

Perdó, pero no mucho

Tres minuts després -ni dos ni quatre- he començat a sentir-me malament. Potser no calia sortir del cotxe d’aquella manera; potser, aquell noi, no mereixia l’escridassada que li he fotut amb un francès ple d’accent per intentar passar davant meu a la cua del Drive del Carrefour -que consisteix, bàsicament, en una cua de cotxes esperant que un/a noi/a els hi porti la compra que han fet per internet-. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Jo vull un rentavaixelles cada 23 d’abril

Abril de 2022, encaro el tercer Sant Jordi fora de casa. Els dos primers no van fer massa mal; encara que hagués estat a Mataró, no hagués pogut celebrar-los perquè, senzillament, no es van celebrar -almenys no com es feia fins llavors-. Però aquest any la normalitat tornava a ser notícia. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Tot anirà bé, però diferent

stava immersa en un escrit que tenia com a únic objectiu mostrar la meva gran indignació amb la classificació del Benidorm Fest. Jo era, evidentment, team Rigo i, encara avui, em sembla fortíssim que no fos ella la vencedora. M’havia eclipsat el seu Ay, mamá. Tot el conjunt, la música, la lletra, el ball; el fet d’estar davant d’una escena diferent. Feia temps que no m’obsessionava d’aquella manera. I immersa, fa poc més d’una setmana, vaig rebre el missatge: ja és al cel. La seva mare, i jo que no em podia treure la cançó del cap. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Tornar-hi

Jaqueta, casc nou i guants que abans no tenia. M’agafo a les seves espatlles i faig un petit saltiró. Engega el motor. La primera vegada d’aquest 2022, la primera gairebé sis mesos després de l’accident. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Si me queréis, omitirse

Fa 1 any, 10 mesos i 14 dies -17 dies si éreu a Catalunya- va començar un confinament i una pandèmia que, a dia d’avui, encara dura. Qui ens ho hagués dit, eh? Estarem d’acord en que aquesta pandèmia ens ha tret més coses de les que ens ha donat. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

La nevera

Dissabte al vespre la nevera va deixar de funcionar… Quina merda! Realment, no era conscient de tot el que feia per nosaltres. Tot a la brossa; encara sort que no estava massa plena. Només feia sis mesos que compartíem vida, àpats, alguns de bons i d’altres no tant. I sembla poc però havia arribat a estimar-la, tot i que confesso que em va costar arribar a aquest punt, agafar-li carinyo. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

La gran explosió

D’explosions, n’hi ha de molts tipus. Trobem explosions en la química i en la física, en l’astrofísica, en la demografia i, fins i tot, en la fonètica. Totes elles, clar és, amb les seves particularitats però, també, solen compartir dues generalitats: «alliberament» i «brusc». Per tant, una explosió, així de primeres, no sembla una cosa massa atractiva. Però el fet és que existeixen i hi hem d’aprendre a conviure. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Cases

He començat a notar-la i ja no hi ha res a fer. És d’aquelles coses que quan apareixen, s’hi queden. No ho pots controlar. Estic sorpresa, no us mentiré, encara és massa d’hora. Realment, no ho entenc. Tant sols tres mesos i massa poc viscut. M’envaeix tot el cos; és difícil d’explicar. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Els irrespectuosos

Dissabte. Dues de la matinada. Sento parlar -cridar- per telèfon a l’altra banda de la paret. Em desvetllo. Què fa? Pico a la porta. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Un dia vas fer una quiche

Un dia vas fer una quiche. De fet, en vas fer dues. No recordo quin dia era ni per què les vas fer, suposo que deuríem celebrar alguna cosa. El que sí recordo és que érem a casa teva i que, tot i que encara no ens ho havíem dit, ja ens agradàvem; a tu se’t notava molt i jo ho amagava massa. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Avui fa un any

Avui fa un any vam dinar espaguetis a la carbonara a Gènova. Jo mai he sigut de carbonara -la sopa de nata amb la que banyen la pasta a Catalunya em fa certa angúnia- però això va canviar quan vaig anar a Roma i vaig descobrir LA CARBONARA. Des de llavors vaig agafar una espècie d’obsessió amb aquesta salsa que, més tard, es va convertir en frustració per no poder menjar-la sovint. Tres mesos després tornava a ser a Itàlia i tornava a tenir l’ocasió de tornar a menjar aquella carbonara tan idealitzada. I no pensava desaprofitar-la. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Els dies grisos

Són les 7h. Sona el despertador, em llevo i vaig a la dutxa; malgrat no hagi d’anar a treballar, em dutxo com si hi anés. Ja neta, el primer que faig és retirar les cortines; no tenim persianes, cap casa en té. Obro la finestra i busco a través d’ella el mar minúscul al final de l’horitzó; segueix on sempre, immòbil. Fa un dia gris i penso en Vetusta. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]

Quines ganes de

Quines ganes de sortir. Quines ganes d’anar a fer fotos, de muntanya, de fer una calçotada amb tots els amics. Quines ganes d’anar en bici, de Cadaqués, de banyar-nos a la platja i queixar-nos perquè els nens criden i fa massa calor. Quines ganes d’olor a piscina i a crema solar, d’haver de treure’ns la sorra enganxada a la cama; i no poder. [Si vols continuar llegint, fes clic al títol]